El cop d’estat va fracassar però els insurrectes, tant militars com falangistes i empresaris, no es van donar per vençuts. La fi del cop d’estat no va ser res més que el principi d’una dura, llarga i cruel guerra civil que va enfrontar durant tres anys famílies i amics a causa dels seus ideals i conviccions. I no només això. La guerra civil la va guanyar el bàndol feixista amb l’ajuda de altres països feixistes i la va perdre el poble, els treballadors, la gent que desitjava la igualtat i la llibertat per sobre de tot i que van morir per aquests ideals. La derrota va significar el principi d’una dictadura que oprimiria Espanya durant trenta-sis anys, que prohibiria el Català i les seves costums i unificaria una pàtria que avui en dia no existeix com a tal perquè les petites nacions encara recorden i celebren les seves tradicions i la seva història i ni la força de la violència ni cap altre força podran fer desaparèixer l’amor dels homes a la seva terra.
Aquest blog permetrà fer una mirada atenta al que va ser el principi d'una cruel, dura i brutal guerra civil. Ens podrem endinsar en aquells temps i intentar comprendre les dues cares de la guerra.
dilluns, 25 d’abril del 2011
El cop d'estat a Barcelona
BARCELONA HORES ABANS DEL COP D’ESTAT
A Barcelona els oficials afectes de l'alçament havien aconseguit reunir una gran força, obtenint l'adhesió d'un gran nombre de militars, així com de voluntaris dretans i de la Falange Espanyola, encara que els revoltats no havien assegurat suport algun de la Guàrdia d'Assalt ni de la Guàrdia Civil. Durant la tarda del 18 de juliol els caps de la Generalitat catalana, liderats per Companys, havien negat la comanda de la CNT i la UGT de "lliurament d'armes al poble".
El general cap de les tropes a Barcelona es mostrava fidel a la república però en una de les declaracions en que ho deia estava present Fernández Burriel que seria qui comandaria la rebel·lió a Barcelona fins l’arribada del general Goded.
El pla era que els 5000 soldats que hi havia a les casernes de la perifèria de Barcelona convergissin a plaça Catalunya i des de allà dominar la ciutat.
Però el factor sorpresa va ser que Goded arribaria tard al cop d’estat ja que les notícies del Marroc i de Sevilla van alertar els republicans i van provocar que els insurrectes s’avancessin a l’arribada del comandant Goded.
El govern sempre havia estat un pas per darrera per por de semblar extremista o contrari a la justícia i a la democràcia, i van ser els sindicats, és a dir la força del poble, els que van prendre mesures abans de que estigués tot perdut.
Els socialistes de la UGT van aconseguir dinamita del port de Barcelona i van fabricar bombes artesanes la nit del 18 de Juliol.
Els socialistes de la UGT van aconseguir dinamita del port de Barcelona i van fabricar bombes artesanes la nit del 18 de Juliol.
Durant la matinada del 19 de Juliol van seguir els preparatius per part dels sindicats, els militants de la CNT van assaltar les casernes i dipòsits d’armes i van convocar la vaga general ja que si la gent no anava a treballar estaria al carrer manifestant-se i els seria més fàcil disposar-se a agafar les armes per combatre el cop. Tot i així Companys va rebre el missatge de que tot estava tranquil a les guarnicions per part d’un militar republicà, Llano de la Encomienda. Companys però, intranquil va sortir a passejar a les rambles per la nit ja que no podia conciliar el son i a les 4 de la matinada va rebre la notícia de que les tropes en mans del comandant López-Amor havien sortit de les casernes de Pedralbes i es dirigien a plaça Catalunya.
EL COP D'ESTAT A BARCELONA
Encara no contaven amb la presència del general Goded i, per tant, els rebels de Barcelona estaven dirigits per el comandant López Amor. Els militars van sortir de les casernes per trobar-se a la plaça de Catalunya i conquerir la ciutat el dia 19 de juliol de 1936 molt aviat, de matinada. Abans de sortir, però, van rebre una generosa ració de conyac.
La guàrdia civil i la guàrdia d'Assalt van recolzar la Generalitat i van lluitar per la república en tot moment. Una columna d'infanteria, a carreg de López Amor va arribar a la Plaça Catalunya i va fer-se estratègicament amb l'edifici de Telefònica. Els oficials que dirigien la conquesta van ser incapaços de realitzar el seu pla ja que la resistència de les forçes de seguretat i les milícies obreres va ser molt contundent.
Grans grups de guàrdies d'assalt i de milicians de la CNT esperaven els rebels. També se'ls havia ajuntat el militants del POUM i del PSUC. Tots ells van lluitar a les barricades i van patir grans baixes. Lluitaven contra els rebels que van poder aconseguir alguns punts estratègics de la ciutat com el castell de Montjuic, els anteriorment esmentats edifici de la Telefònica i la Plaça Catalunya, l'Hotel Ritz, la Plaça Espanya, l'Hotel Colon, etc. Tot i això, aquests punts estaven aïllats entre sí i no era de gran ajut als sublevats. La Plaça Catalunya va quedar coberta de cavalls i homes morts.
Cap al migdia els militars havien perdut la major part del control i els semblava impossible guanyar a les milícies obreres i dominar la ciutat. Per acabar d'enfonsar-los a les dues de la tarda la Guàrdia civil i les milícies es va posar en acció i els va reconquistar l'hotel Colon, el Ritz i l'edifici de la telefònica.
A les onze del matí el general Manuel Goded va arribar de la Palma de Mallorca, perquè ja havia aconseguit fàcilment el control de l'illa, al port de Barcelona amb el seu hidroavió.
Ràpidament es va dirigir-se a la Capitania General. Va intentar transmetre valor als seus homes i convèncer a la guàrdia civil perquè es revelés però no ho va aconseguir. La situació no va millorar per els sublevats ja que al vespre l'edifici de la Capitania General va ser assaltat per part dels republicans. Allà, Goded va ser capturat i se'l va obligar a anunciar als seus seguidors que deixessin anar les armes per part del president de la Generalitat que li ho va exigir justament com li ho havien fet retirar a ell la república Catalana per ràdio;
“La suerte me ha sido adversa y he caído prisionero; sí queréis evitar que continúe el derramamiento de sangre, quedáis desligados del compromiso que teníais conmigo.”
Aquest fet va donar ànims als republicans i en les primeres hores de la nit, a Barcelona ja quedaven molt poques casernes actives.
El dia 20 de Juliol seguien els enfrontaments en alguns punts tot i que els rebels tenien la situació perduda. La caserna de Sant Andrés, principal arsenal de Barcelona i seu de la sèptim regiment d’artilleria lleugera es van rendir enfront dels anarquistes durant la nit i van deixar en mans dels republicans prop de 30.000 fusells.
Tambés es va rendir més tard la caserna de les Atarazanas després d’una llarga lluita en la qual va morir el dirigent anarquista Francesc Ascaso i el germà de Mola per part dels insurrectes que s’havia suïcidat la nit anterior. La mort del dirigent anarquista va esclafar una mica l’eufòria de la victòria pero així va acabar la rebel·lió a Barcelona.
El Cop d'Estat
EL COP D'ESTAT
El 16 de Juliol, Amado Baldes, el general militar de Gran Canaria, va morir assassinat d'un tret a l'estomac. Per una banda, Orgaz va ocupar el seu lloc per poder dirigir l'alçament militar de l'illa i de l'altre banda aquest fet va permetre a Franco traslladar-se de Tenerife a Gran Canària sense aixecar sospites per assistir al seu enterrament. Justament l'avió que el duria al Marroc l'esperava en aquella illa.
Els generals es van reunir al departament cartogràfic per fer els plànols de l'alçament i un dels dirigents locals de la Falange revelà aquesta informació al dirigent local de la Unió Republicana. Aquesta informació arribà a Casares Quiroga. Les autoritats van enviar una patrulla militar juntament amb uns guàrdies d'assalt al departament cartogràfic de Melilla, el dirigent de la patrulla militar ja estava assabentat del que anaven a buscar i va demanar un grup de legionaris per reduir els guàrdies i els militars que anaven a registrar el departament. Quan els militars se n'adonaren que havien sigut descoberts, van declarar l'estat de guerra i avançaren el cop d'Estat. Per tant, la mateixa tarda del dia de l'enterrament de Baldes, 17 de Juliol, s'alçà l'exèrcit al Marroc i el 18 es pretenia tenir controlada la resta d'Espanya.
El general Franco es va traslladar al Marroc amb el Dragon Rapide per comandar l'exèrcit sublevat, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries. Abans de marxar, però, Franco va escriure un telegrama animant als militars:
“Gloria al ejército de África. España por encima de todo. Recibe el entusiasta saludo de estas guarniciones que se unen a ti y a otros camaradas de la península en estos momentos históricos. Fe ciega en nuestro triunfo. Viva España con honor. General Franco”
Els militars van triomfar a les zones on les candidatures de dretes havien sigut més votades a les eleccions del 1936. A diferència, fracassaren a les ciutats on la victòria electoral corresponia al Front Popular, com per exemple Madrid i Barcelona.
Amb tres dies ja van tenir la situació gairebé controlada. El dia 21 de Juliol els rebels ja havien agafat el control de la zona del Marroc, òbviament la zona que estava sota el protectorat espanyol, les Illes Canàries (excepte la Palma), les illes Balears (Excepte Menorca) i part de la província de Cadis. També van conquerir les ciutats de Córdoba, Sevilla i Granada a Andalusia i la zona situada al nord de la Serra de Guadarrama i del riu Ebre, inclosa Galícia, la regió de Lleó, Castilla la Vella i el nord d'Extremadura. Van perdre, però, allà on la força d'esquerres era més forta i on les forces de l'autoritat es van posar al bàndol del govern. El cop d'estat va fracassar a Astúries, exceptuant Oviedo, Cantàbria, Vizcaya i Guipúzcoa, la part oriental d'Aragó, Catalunya, València, part de Castilla la Nova i l'orient d'Andalusia. Després, tot i així, canviaria la situació amb la guerra i l'arribada d'avions italians enviats per part del feixista Benito Mussolini.
En conclusió, els sublevats van tenir èxit, sense trobar massa oposició, al nord d'Àfrica i en el nord i el nord-oest de la península.
Els militars contaven amb l'ajuda de totes les forces de la dreta i de l'extrema dreta, principalment els carlins i els falangistes. També contaven amb l'ajuda de Hitler i Mussolini i, òbviament, amb la força de l'església, que els proporcionaren tot el que calia. A diferència, els “rojos” només contaven amb una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat, com la guàrdia civil i la guàrdia d'assalt, milícies, sindicats obrers, voluntaris i una petita ajuda material dels soviètics.
A Catalunya, gràcies a la gran mobilització de la CNT i la acció conjunta de la guàrdia civil i la guàrdia d'Assalt, que van ser crucials per a la resistència, el cop d'Estat va poder controlar-se i el general Goded que havia arribat de Mallorca per dirigir la situació va quedar detingut, més tard va ser jutjat i afusellat. Un altre factor que va influir a favor dels "rojos" a Catalunya, va ser la poca força i la poca implantació que tenien al principat els partits conservadors, com la Lliga.
Els preparatius del cop d'Estat
LA CONSPIRACIÓ
En mig d'un enfrontament d'ideals entre la societat, va esdevenir una conspiració contra la república, per part dels militars. Aquesta conspiració va ser lenta i ben preparada. José Sanjurjo, Emilio Mola i finalment Francisco Franco van ser els principals conspiradors de l'aixecament militar.
José Sanjurjo hauria d'haver sigut el futur cap d'Estat, però va morir en un accident d'avió quan estava volant cap a Espanya des de Portugal, on estava exiliat a causa del seu intent de cop d'Estat a Sevilla el 10 d'agost de 1932.
Van estar conspirant la rebelió des de la mateixa victòria del Front Popular. Francisco Franco era considerat essencial per al pla que volien idear, a causa de la seva reputació entre l'exèrcit, però aquest mantenia una posició de dubte davant les canviants circumstàncies en la política espanyola, tal com li va comentar al general Orgaz:
“Estás realmente equivocado, va a ser enormemente difícil y muy sangriento. No contamos con todo el ejército, la intervención de la Guardia Civil se considera dudosa y muchos oficiales se pondrán del lado de la autoridad constitucional, algunos porque es más cómodo; otros, a causa de sus convicciones. No se debe olvidar de que el soldado que se rebela contra la autoridad constitucional nunca puede echarse atrás ni rendirse, porque será fusilado sin pensárselo dos veces“
Tot i la insistència del general Mola i el coronel Yagüe, Franco va continuar mostrant dubtes durant un llarg període de temps. Va intentar dirigir-se al govern enviant una carta oferint la seva ajuda per intentar controlar el moviment comunista, segons ell, no ho feia per respecte al govern sinó per amor a la pàtria i el desig d'ordenar tot aquell descontrol. Casares Quiroga no va contestar a la carta.
Aquesta indecisió de Franco va acabar quan Yagüe i Francisco Herrera, a finals de juny, van arribar a un acord amb ell. El dia 1 de Juliol doncs, Herrera viatjaria a Pamplona perquè Mola donés el vistiplau al pla ideat segons el qual Franco volaria en un avió, el Dragon Rapide, des de Canàries fins al Marroc. Dos dies després Mola aprovaria el pla.
Juan March, un empresari Mallorquí que va tocar des de política fins a la distribució de bestiar, passant per activitats econòmiques amb afers com vaixells i electricitat, va subvencionar amb 600 milions de pessetes el cop militar i concretament va pagar l'avió que traslladaria a Franco 15 dies després. Tot i que el pla ja estava ideat i Franco havia acceptat, va fer-se enrere perquè considerava que no contaven amb el suficient ajud.
Aquesta indecisió de Franco va acabar quan Yagüe i Francisco Herrera, a finals de juny, van arribar a un acord amb ell. El dia 1 de Juliol doncs, Herrera viatjaria a Pamplona perquè Mola donés el vistiplau al pla ideat segons el qual Franco volaria en un avió, el Dragon Rapide, des de Canàries fins al Marroc. Dos dies després Mola aprovaria el pla.
Juan March, un empresari Mallorquí que va tocar des de política fins a la distribució de bestiar, passant per activitats econòmiques amb afers com vaixells i electricitat, va subvencionar amb 600 milions de pessetes el cop militar i concretament va pagar l'avió que traslladaria a Franco 15 dies després. Tot i que el pla ja estava ideat i Franco havia acceptat, va fer-se enrere perquè considerava que no contaven amb el suficient ajud.
Jose del Castillo, tinent de la guàrdia d'assalt va ser assassinat a trets a la porta de casa seva per uns falangistes, com a represàlia, els seus companys van assassinar Calvo Sotelo, dirigent de la extrema dreta. Aquest ultim assassinat va ser el detonant. Els partidaris de les dretes van passar a tornar-se activistes violents i van convocar la rebel·lió militar com l'única via possible a l'ordre. Els indecisos van unir-se a la rebel·lió i els que estaven del bàndol contrari, socialistes i comunistes van intuir l'alçament, però Casares Quiroga va negar l'ajuda de proporcionar armament abans d'hora.
L'alçament va ser planejat el dia 12 de Juliol a la vall del Llano Amarillo, Ketama, Marroc. Estava previst conquerir el poder escalonadament, el 18 al Marroc i el 19 a la resta d'Espanya.
El 14 de Juliol Franco comunica a Mola la seva decisió de formar part del alçament. La revolta va ser duta a terme, doncs, principalment per oficials de la UME (Union Militar Espanyola) i diferents generals. Els generals més importants que es van sublevar van ser Franco, Goded, Queipo de Llano i Cabanellas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)







